Un any després

30 de maig 2011

Uns et diràn adéu,
d'altres et continuarem dient bon dia, com sempre,
i parlarem d'això i d'allò,
del Barça, del noi del Poble sec, de si plou o fa sol,
de Mallorca, de nosaltres o simplement parlarem.
Parlarem encara que sigui en veu baixa
i amb els ulls clucs, però amb tu parlarem,
amb tu viurem,
amb tu riurem,
celebrarem, escoltarem,
compartirem i estimarem,
però sobretot recordarem.

Gil V.



Una bossa de labors..



Aparadors...



S'Agaró...


Algun bolso...




Una castanyada...




Un camí de taula...
Uns galls...



Nines russes...


Detalls...


Preciositats...


Llargs camins...



L'Isabel, la meva mare, era una persona alegre,
generosa i molt forta. Aquestes fotos només són
una petita mostra del que va fer i del que era
i desprenia...


La trobem molt a faltar però...
" (...) El fil no s'ha trencat. Perquè hauria d'estar fora del teu pensament?
Només perquè estic fora dels teus ulls? No estic lluny, estic exactament a
l'altra banda del camí... Veus? Tot està bé... Tornaràs a trobar el meu cor
i retrobaràs els sentiments, les tendreses... Eixuga les teves llàgrimes,
no ploris si m'estimes" .

Fins aviat!


8 comentaris:

  1. És tot preciós ! Aquesta petita mostra del que va fer demostra la verdadera personalitat i bon gust de l'Isabel, que els que vem tenir la gran sort i el plaer de poder conèixer-la i tractar amb ella, ho bén sabem !!

    Estic molt content que li haigis dedicat aquesta entrada al blog, perquè s'ho mereix i estic segur que ella se'n sentiria molt orgullosa !

    Petons!

    ResponSuprimeix
  2. Uf!!! M'he emocionat!!! No vaig conèixer a la Isabel, però segur que era una fantàstica dona i una fantàstica mare!
    Puc entendre una mica els teus sentiments, jo vaig perdre el meu pare fa molts anys i el record i els petits moments sempre queden!!

    ResponSuprimeix
  3. te he leido justo cundo publicabas la entrada, pero no me "veia amb cor".
    Se lo que sientes y lo que la hechas de menos, pero estaria super orgullosa de lo bien que respetais y conservais sus recuerdos, porque uno no muere mientras lo recuerdan.
    Sus trabajos eran preciosos, y seguro que allá arriba os cuida.
    Besos y muchisimo animo, este dolor cada vez duele menos, pero nunca desaparece el vacio.
    Mari

    ResponSuprimeix
  4. Realment ens has emocionat hem el teu blog,els treballs de la teva mare molt bonics, per nosaltres la millor terapia va ser començar a cosir, nosaltres tambe hem passat per axó i sabem com et sents.

    Un peto

    Raquel i Neus

    ResponSuprimeix
  5. Quin gran homenatge!!! Segur que el fil no s'ha trencat.

    ResponSuprimeix
  6. Uf!
    ..
    ...
    La veritat és que sembla que hagi d'entrar algun dia per la porta i començar a somriure i a parlar d'alguna nova labor.
    La tinc present cada dia.
    Era una persona que es feia estimar molt i que feia molta companyia.
    La trobo a faltar.
    Un petó Cristina.
    Marta

    ResponSuprimeix
  7. No hi han paraules... sense paraules... a vegades és millor no dir res...!
    Petons

    ResponSuprimeix

Gràcies, m'agrada saber què penseu ;)